VIDA:
Hector Berlioz va ser un compositor francès del romanticisme, molt conegut per la seva Simfonia fantàstica, estrenada el 1830. És considerat l'únic músic propiament romàntic de França.
La seva original imaginació, les seves concepcions grandioses i la seva extraordinària qualitat per orquestrar aportaren un nou color a la música. Berlioz va ser el primer compositor que no era intèrpret i es va convertir en un dels primers directors moderns.
OBRA:
La Simfonia fantàstica és una simfonia composta pel compositor francès Hector Berlioz l'any 1830. Sovint se la coneix per el seu subtítol: Episodis de la vida d'un artista.
Berlioz estava de viatge a París quan va anar a veure una representació, i es va enamorar de l'artista: Harriet Smithson. La seva bellesa el va deixar completament enamorat i volia fer el possible per captar la seva atenció. I què podia fer per cridar la seva atenció? Una cosa que pocs músics a França s'atrevien a fer: organitzar un gran concert en el conservatori en el que només es toquessin obres seves. Així l'hi podria mostrar a ella que també ell mateix era un artista. El concert es va celebrar però ella mai ho va saber. Harriet va abandonar París i Berlioz ja estava deserperat, deia que la única cosa que podia fer era patir. Ja no podia més i va relatar de la seva manera pel moment de la seva vida que estava passant. Així va ser com va sorgir Episodis de la vida d'un artista, la simfonía que va batejar amb el nom de Simfonía Fantàstica.
Consta de cinc moviments:
1. Somnis i passions: aquest passatge, escrit en la forma sonata clàssica, ens situa en mig de les inquietuds personals de l'artista, agitat per ànsies i esperances, angunies i alegries, fracassos i triomfs. Creua el seu camí la imatge d'una dona i en la seva ment febrosa bullen així mateix sensacions contraposades: amor profund, gelosia, dolcesa i amargor. Tot aquest moviment és de grandiosa sonoritat, assolida amb una orquestra en la que enfront a un gran conjunt de corda resten reduïts els instruments de vent a dos clarinets i altres tants fagots, oboès, flautes, cornetins, trompetes i quatre trompes més dos timbales.
2. Un ball: l'artista troba a la seva estimada brillant entre les magnificències d'una festa galant. Suaus frases d'amor es deixen sentir entre els sons del ball. Encara es redueix més la participació dels instruments de vent en aquesta part, restant suprimides les trompetes i fagots, entre tant Berlioz introdueix dues arpes que aporten especial color oposant-se a l'orquestra en un feliç joc instrumental.
3. Escena camperola: És el capvespre en ple estiu. Als oïts de l'artista arriben les dolces notes de dos flabiols camperols. La pau que regna en el camp i el senzill cantar d'aquells instruments retornen a l'inquiet esperit l'assossec i l'esperança perduda. En belles frases descriptives l'orquestra ens pinta la posta de sol i els últims raigs que acoloren els arbres, bressolats per la brisa. No tarden en renéixer els foscos pensament i el fantasma de la gelosia entela el record de la dona estimada. El duet camperol del corn anglès i l'oboè se subratlla amb tremolós de corda: després, la cançó del corn es fa dolorosa i la impressió depriment s'accentua amb el so de les timbales. En la llunyania s'escolta el tro, però és la tempesta que s'allunya perquè la quietud del moment no sigui molestada. El sol acaba d'amagar-se i la naturalesa dorm envoltada en ombres.
4. Marxa al suplici: En un arrebolada produïda per la desesperació, el jove artista decideix enverinar-se amb opi i cau sumit en un somni profund. Creu viure hores d'amargor quan la gelosia l'impulsa a matar a la seva estimada. Condemnat a morir al patíbul, camina vers el suplici acompanyat pel so de les timbales, que com a martelleig misteriós es combina meravellosament amb els pizzicati dels contrabaixos i els velats sons de les trompetes amb sordina. Aquesta trista marxa assoleix en alguns moments gran intensitat. Finalment, creuarà per la seva ment un últim pensament d'amor, que la mort segarà inflexible.
5. Somni d'una nit de Sàbat: Mort l'artista es veu assaltat per una legió de fantasmes, bruixes i monstres què en la nit del dissabte venen a rodejar el seu cadàver entre crits i macabres rialles. Aquesta escena goyesca es desenvolupa in crescendo fins que el tema de l'amor s'obre pas entre el guirigall i desfigurat serveix de motiu per a una dansa grotesca. La dona idolatrada participa en el Sàbat ballant al redós de l'artista ajagut. Desfigurat, se sent el Dies irae. El Sàbat assoleix el seu punt màxim i acaba barrejant el cant fúnebre amb la dansa desenfrenada.
Tenia 27 anys d'edat quan el gran músic francès donà per acabada aquesta simfonia, que per si sola l'hagués fet famós. Les amargors i fracassos l'havien portat als límits de la bogeria.
La passió violenta que acompanyà el seu amor envers l'actriu anglesa Harriet Smithson, els dubtes la gelosia, serveixen de motiu per aquesta Simfonia fantàstica que ve a ser com una pàgina autobiogràfica que reflectia aquell moment.
Berlioz és considerat, des de llavors, com «pare de la música de programa», gènere que desenvolupà Franz Liszt, el seu decidit defensor i company. Com moltes altres obres, el mateix Berlioz creà també la part literària que serveix de fons. Música programàtica és la música que té per objectiu evocar idees o imatges extra-musicals en la ment de l'oient, representant musicalment una escena, imatge o estat d'ànim.
Gran èxit va tenir la Simfonia Fantàstica en la seva presentació al desembre de 1830. Franz Liszt estava entre el públic, que a partir d'aquest moment es va tornar un gran admirador de Berlioz.
Després de tanta passió, alguna cosa havia de passar: poc temps va passar fins que Harriet Smithson i ell es van conèixer a fons, van declarar públicament el seu amor i contraure núpcies el 3 d'octubre de 1833.
És clar, no va ser una sorpresaper ningú que al poc temps de feliç unió la parella es separés, va resultar que aquella exquisida Miss Smithson no era una altra cosa més que una histèrica alcohòlica que li posava els nervis depunta a Berlioz. A més, abans del casament, l'actriu es va trencar una cama en caure d'un carruatge que la portava a una de les seves funcions teatrals, i mai va recobrar la "bona figura", de manera que la seva carrera es va acabar.
